Arriba mitja hora abans de l’acte a la vila. S’adhereix a l’homenatge al president Companys a la Plaça Nova. Jo també hi sóc, però no ens veiem, hi ha una trentena de persones. De fet, no me l’imagino entre el públic. Ens trobem, després, davant l’ajuntament i anem a prendre dos cacaolats, naturals. Parlem del col·loqui sobre la novel·la i de la prevista ruta literària per Prats en la qual ell també està previst que hi col·labori.
A l’hora de començar em demana per estar dret. El presento i el deixo sol davant el perill literari argentoní. S’engresca sol. Parla de la gènesi de la novel·la però deixa anar que està disposat a respondre qualsevol pregunta que faci referència a l’anomalia dels del nord. Afirma que cada novel·la, i la seva també, és diferent per cada lector, és a dir: tants lectors, tantes novel·les. El dia de l’ós va ser fruit d’una estada de Lluís a Prats de Molló com a objector de consciència a l’exèrcit francès: escombrar carrers, rasclejar tombes, treure la pols dels fanals… Fou llavors que conegué a fons el poble i la seva gent. I el mite llegendari de la festa carnavalesca de l’ós.
Aclareix que la desubicació temporal de l’acció novel·lesca va ser desitjada perquè buscava explicar amb una al·legoria un estat de submissió que dura de fa tres-cents anys. De fet, alguna intervenció del públic es fa en aquest sentit: que desorienta el fet que surtin els llums d’oli, que els soldats francesos s’allotgin per les cases i que les forces vives de Prats vulguin comprovar la virginitat de Bernadette.
Bernadette és una dona que assumeix la bogeria de sa mare i en rebre tot el pes de la repressió, l’oficial, francesa, i la de la gent del poble que encara viuen ni que sigui mentalment l’esquizofrènia de ser catalans i francesos en mesures diferents, en general, sempre a favor d’aquesta darrera identificació.
Tanmateix, Lluís no volia fer una obra de tesi i militant. Per això un cop tenia la idea i l’havia començada a plasmar sobre paper, va decidir que obriria un parèntesi i escriuria un pamflet. Tota la mala baba antifrancesa la va fer destil·lar a Converses amb el meu gos sobre França i els francesos. Un cop acabat, va poder reprendre El dia de l’os pensant només en fer literatura. La personalitat ruda de la mare, la tancada i frustrada del pare; la de la Bernadette que, venint de Barcelona, troba un tros del país, Prats, en un estat de submissió esfereïdora; la d’en Bernat, mesell doblament, a la dona i als francesos… Les escenes de la mare al bosc amb la destral marcant arbres i delimitant el territori amb l’orina són de les més reeixides narrativament.
Una novel·la breu però intensa, amb un final obert, el retorn de Bernadette als llocs on la mare furgava per trobar l’ós. Perquè encara és viva la memòria entre els pratencs que el dia que l’ós torni a les muntanyes vallespirenques i s’aparelli amb una noia verge, els francesos marxaran per sempre de les terres catalanes del nord. La novel·la diu, la va escriure una vegada però, després, se l’ha llegida vint-i-quatre cops i, doncs, a cada nova lectura ha aparegut una novel·la diferent. Però aquestes versions queden per a ús personal o, si se’n conserven els rastres, per a futurs filòlegs que voldran filar prim sobre una simple al·legoria que abraça tres-cents anys de la nostra història.
De la novel·la passem, a petició d’un dels contertulians, a parlar de la situació lingüística i cultural de la Catalunya del Nord. Arribats a aquest punt, la ironia i el tímid sarcasme de Joan-Lluís Lluís cap als francesos esclata sense contencions. És realista però esperançat, sobretot valorant aquesta nova actitud dels catalans del nord que veuen Catalunya sud com una terra d’oportunitats que no tenen hexàgon endins. Per això, tot que el dialecte rossellonès es perdi, agafen amb decisió i convenciment el nou model lingüístic de TV3, aquest que els obrirà tantes portes per fer negocis i construir-se un futur. Surten a col·lació, és clar, la Bressola, ràdio Arrels i, sobretot, l’empenta imparable, eufòrica, de l’USAP, el seu equivalent del Barça. És bon senyal que en les celebracions amb banderes catalanes que es fan pels carrers de Perpinyà, les masses de joves que, potser encara no parlen català, cridin exultants: Catalunya. Joan-Lluís confessa que ell també s’hi va barrejar i unia el seu crit a aquest nou clam col·lectiu. Potser el dia de l’os per a tots plegats, no queda tan lluny com ens pensàvem.
Llorenç Soldevila
Pots compartir aquests continguts mitjançant:
